divendres, 1 de juliol de 2011

Non sequitur, text llegit per un indignat de la marxa

El següent text extret de la Vanguardia, fou llegit per un dels indignats de la marxa. Us l'adjuntem a continuació:

Si un dia algun futur investigador revisa les hemeroteques de les últimes setmanes, entre el 15-M i el 19-J, potser no entengui res. En un país amb cinc milions d'aturats, una crisi econòmica de magnituds sense precedents i en plena fase de desmuntatge de l'Estat de benestar, si s'hagués de donar crèdit a les reaccions irades, sarcàstiques, hiperbòliques i viscerals que el moviment dels anomenats indignats ha provocat entre la classe política i la plana major dels opinadors, algú podria pensar, d'aquí a uns anys, que aquests indignats van ser, ells solets, responsables de la crisi, l'atur i fins i tot del canvi climàtic.
Des del 15 de maig han passat moltes coses i molt ràpidament. Però sobretot s'han dit moltes coses i moltes també molt ràpidament: tant, que la simplificació i la caricatura, si no els insults, la criminalització o les falsedats han manllevat, sovint, a les interpretacions i les anàlisis. Mirar enrere ara és un exercici, en molts sentits, revelador. També per avaluar, encara que avui no en termes de continguts, sinó des del punt de vista formal, algunes de les afirmacions més repetides. Perquè hi ha material de sobres per a un curs de lògica accelerat, especialment en el tema de fal.làcies i paralogismes, aquesta forma d'argumentació falsa malgrat la seva aparença de veritat. S'han repetit obsessivament algunes consignes amb pretensió de premissa indiscutible, i a partir d'aquestes s'han derivat un munt de conclusions falaces. De fet, hi ha un tipus de fal·làcia (non sequitur) en què la conclusió no es dedueix necessàriament de les premisses: s'aplica a qualsevol raonament inconseqüent i pot ajudar a cartografiar provisionalment algunes barbaritats lògiques que aquests dies s'han repetit fins l'avorriment i que constitueixen un manual de com construir contrainformacions o, directament, mentides. Repassem algunes.


Fal.làcia ignoratio elenchi (o conclusió irrellevant): consisteix en establir erròniament una conclusió per haver descuidat un element essencial. Habitualment presenta un argument que, en si mateix, pot ser vàlid, però que no prova res de l'argument en qüestió. Exemple: esgrimir la insalubritat de les acampades o la violència a l'entrada del Parlament com refutació dels arguments dels indignats.


Fal.làcia secundum quid (o generalització precipitada): es tracta d'una generalització induïda a la totalitat a partir d'unes poques evidències parcials. Exemple: a partir del caràcter insostenible, contradictori o directament llunàtic d'alguna proposició dels milers que les assemblees d'indignats han recollit, deduir la desqualificació total de les seves propostes.
Fal·làcia ad hominem (o de l'atac personal): pretenen mostrar la falsedat d'una argumentació atacant a la persona o les persones que la sostenen, en lloc de valorar la seva veracitat. Exemples: desqualificar, i és un cas, a la persona d'Arcadi Oliveres pretenent refutar així les seves opinions, o fer el mateix amb els joves indignats per ser joves i, a més, nascuts amb la flor al cul (perdó), o amb els indignats madurs, per ser nostàlgics del 68 (i no haver fet cap revolució), o amb els indignats de totes les edats, per ser radicals o somiadors o bonistes (segons convingui a cada refutació).
Fal·làcia del argumentum ad populum (o sofisma populista): donar per suposada la veritat de la posició de qui argumenta perquè la majoria la sosté. Exemple: emparar-se en la quantitat de votants a certes eleccions i comparar-los amb la quantitat de manifestants a tal o qual convocatòria per deduir la validesa d'un argument i la desqualificació del posicionament contrari.
Fal·làcia del argumentum ad logicam (o de l'home de palla): consisteix a crear una posició fàcil de refutar, basada en la caricatura de l'oponent, i destrossar llavors per la seva debilitat argumentativa. Exemples: discutir la tesi d'una pancarta en lloc d'una conferència o un text de, posem per cas, Manuel Castells.
Fal.làcia cum hoc, ergo propter hoc: a partir de la concurrència simultània de dos esdeveniments, convertir un a la causa de l'altre. Exemple: interpretar certes actituds produïdes el 15-J durant l'entrada d'algun parlamentari català al parc de la Ciutadella com a efecte dels posicionaments del moviment 15-M, malgrat el desmentiment explícit dels seus portaveus.
Fal·làcia ad verecundiam (o d'autoritat): pretendre la veritat d'una argumentació per l'autoritat, real o suposada, de qui la sosté. Exemple: pretendre que expressions com violència extrema o kale borroka organitzada o l'atac més greu a la democràcia espanyola després del 23-F són la interpretació més adequada dels esdeveniments del 15-J només pel fet que la sosté un president o un conseller.
Fal·làcia del Entimema (o del sil.logisme truncat): consisteix a suprimir alguna de les premisses, bé per òbvia, bé per contrària als interessos de l'argument. És potser la fal.làcia més greu de bona part de les opinions publicades aquestes setmanes. Exemple: qualificar el moviment del 15-M i dels indignats com un moviment antidemocràtic, antipolític i antisistema. I així amagar que els moviments de resistència social i política, i fins i tot els de desobediència civil, no només no són contraris a l'essència del sistema democràtic, sinó que són, precisament, la seva pedra de toc. Per la importància del tema, tornarem sobre aquest en dues setmanes.

Cap comentari:

Publica un comentari